Terra
habitada des de fa més de dos
mil anys, els primers pobladors ibers
il·lergets ja s'arreceraven vora
el turó més emblemàtic
de la vila: el Vilot. Fou lloc de parada
i fonda molt important en temps dels
romans. Ells van construir la via romana
que passava pel nostre terme i que anava
de Tarraco fins a Osca. Es pot veure
a la plaça de la Vila una còpia
del mil·liari romà que
senyalitzava dita via i que fou feta
en temps de l'emperador Claudi, a principis
del segle I d. C.
Fou
important en temps dels musulmans. L'Almanzil
àrab també s'estenia pel
tossal del Vilot i s'hi feu un petit
bastió de defensa dalt del cim,
de la mateixa manera que a Saidia, l'actual
Saira; i de la qual encara resta quelcom.
Amb
l'arribada de Ramon Berenguer IV, els
musulmans fugiren (1149) i es repoblà
amb gent vinguda sobretot dels Pallars,
atrets per uns privilegis força
interessants que els concendí
Alfons I a les acaballes del segle XII.
El 1305 es fixa definitivament la frontera
entre ambdós territoris, el de
Catalunya i el d'Aragó, en la
Clamor d'Almacelles, línia divisòria
que ens ha arribat fins als nostres
dies encara que no deixa de ser una
línia merament administrativa,
ja que en l'aspecte cultural o comercial
molts dels habitants d'aquesta franja
aragonesa mantenen ben palesa la seva
relació amb el Principat i els
catalans amb l'Aragó.
L'Edat
Mitjana -malgrat les pestes, fams i
bandolers- va consolidar la vila com
un lloc de pas importantíssim,
especialment per formar part d'una carrerada
reial medieval; a la què hi acudien
anualment força ramaders a fer
péixer els seus ramats en aquestes
planes riques en pastures.
Aquesta
relativa pau s'estroncà d'arrel
amb la Guerra dels Segadors. Almacelles
es fa súbdita de França
a favor del rei Lluís XIII. Al
ser terreny fronterer es converteix
en un camp de batalla vital on, després
de dotze anys de guerra (1640-1652),
l'únic que hi quedarà
seran les ruïnes de la població
i la victòria de Felip IV.
Romandrà
quasi un segle despoblada fins que un
noble barceloní, en Melcior de
Guàrdia i Matas, decidí
adquirir aquests terrenys i refer-hi
una nova vila a l'estil il·lustrat
que tant es portava al segle XVIII.
Cap al 1771 els plànols de la
nova Almacelles ja estaven enllestits.
Poc
a poc, el poble s'anava fent gran. Venia
gent de l'Urgell, de les Garrigues i
de la Noguera, fins que una altra guerra,
la del Francès, feu que Almacelles
tornés a dependre, aquest cop
en contra de la seva voluntat, de l'Imperi
Francès de Napoleó. Molts
fugiren a Lleida, i un cop expulsats
els francesos al 1814 i guanyada la
guerra, tornaren a les seves llars.
El segle XIX acabà amb l'arribada
del tren a la població (1861),
notables millores a la vila, un considerable
augment demogràfic i un desig
que s'acompliria poc després
de començar el segle XX: la construcció
del Canal d'Aragó i Catalunya.
Al
1910 arribà l'aigua a la vila
per aquest canal i la vida d'Almacelles
va fer un canvi radical. El reg de totes
aquelles extensions ermes va fer que
acudissin centenars i centenars de nous
pagesos que deixaven les seves penúries
i decidien provar sort en aquell nou
territori. Així, es triplicà
la població en poc menys de vint
anys, i s'assoliren els tres mil dos-cents
habitants pels volts dels anys trenta.
La Guerra Civil espanyola incidí,
sens dubte, negativament en aquest desenvolupament
iniciat el 1910, però potser
no tant com en altres viles veïnes,
i es progressà a un ritme superior
a l'esperat i es convertí, ara
per ara, en la població més
important del Segrià, després
de Lleida.
